COMPARACIÓ DE CORRANDES D'EXILI I VACANCES PAGADES REALITZADA PER
CELIA CÁRDENAS
dimarts, 29 de setembre del 2009
Poemes musicats de Corrandes d'exili
El poema de Corrandes d'exili ha estat interpretat per diverses persones, vegem doncs alguns d'aquests exemples. També un breu comentari en que explico que es allò que més a remarcat del poema cada un d'ells.
El poema de corrandes d’exili interpretat per immigrasons es centra més en el sentiment d’enyorança per la seva terra, l’esperança inevitable per tornar i a l’hora el sentiment de saber que no podrá.. En aquests moments en que ho tracta tant el to de veu, com la música, pugen de volum.. A més la música es fà més rápida, com més impacient, fà sentir molt més l’opressió que sent de no poder tornar.
http://www.youtube.com/watch?v=N4Bbx1_4Dgc
En l’interpretació que fà del poema, Ovidi Montllor, es destaquen les parts del poema en que afirma que no es deixarà vèncer per l’enyorança, si no que sempre portarà la seva terra amb ell, i que es fà present l’esperança de poder tornar. Ho remarca, donan un to més greu a la veu i augmentan el ritme de la cançó.
http://www.youtube.com/watch?v=oZl5hCY5Fqg
En l’interpretació del poema de Banda Barretina, és torna a donar un to més alt i un ritme més ràpid en aquelles parts que tracten el sentiment d’enyorança que sent per la seva terra.
http://www.youtube.com/watch?v=PnvPZpdLtkE
D’entre les tres interpretacions de Corrandes de l’exili de Joan Oliver, escolliria la segona, l’intepretació d’Ovidi Montllor. Personalment crec que la seva veu dóna l'entonació i musicalitat necessària per al poema, ja que ajuda a interpretar completament el seu missatge. Transmet realment la desesperació, l’enyorança, la tristesa que sent al no poder tornar a la seva terra.
Silvia.
Comparació de dos poemes de Pere Quart (Joan Oliver): Corrandes d'exili i Vacances pagades
He decidit d'anar-me'n per sempre.
Amén.
L'endemà tornaré
perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.
Però me'n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.
L'endemà passat l'altre tornaré,
colom de raça missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.
Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseït fins del meu somni,
Job d'escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjança.
Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d'amor dissolts en la vergonya.
Oh terra sense cel!
Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.
Demà me'n vaig
-no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me'n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.
Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.
Pere Quart (Joan Oliver)
Aquest poema es titula Vacances pagades i fou escrit l’any 1959. Com Corrandes d’exili , el seu autor és Joan Oliver (amb el pseudònim de Pere Quart). I probablement, també va ser escrit durant la postguerra, ja que l’autor torna a tractar de l’exili. Pertany a l’època del noucentisme.
En les dues obres va discutint el que espera que succeeixi i el que espera trobar-se quan algun dia torni a la seva terra, ja que manté l’esperança de que tot passarà, que la situació millorarà i podrà tornar de l’exili, però en aquest poema finalment la perd i es resigna a que haurà de estar-se tota la vida exiliat i no tornarà mai més a la terra “que va ser la nostra herència”.
És a dir, que els dos poemes ens parlen de la nostàlgia i l’enyorança de l’exili. Però l’autor, a Corrandes d’exili no perd l’esperança de que la situació canviï i pugui tornar a la seva estimada terra, i en canvi, en aquesta obra, tot i que l’autor es resisteix a donar-se per vençut, finalment accepta el seu destí fatal.
A diferència de Corrandes d’exili, que consta de vuit estrofes en què alterna quartetes i quintetes de versos heptasíl·labs de rima creuada en la major part i consonàntica, i que està escrit en corrandes (encara que hi hagi estrofes de cinc versos), aquest poema consta de déu estrofes i un vers independent, el 30. Es tracta de versos de fins a set versos , de mètrica diversa i sense rima regular. És per això que aquest poema no té cap musicalitat, i les corrandes en canvi sí. Però en aquest poema podem trobar, també, força encavallaments, que li donen un ritme més lent i donen importància, així, al tema principal: l’exili.
L’estil emprat per l’autor, es tracta, en els dos poemes, d’una obra escèptica i sarcàstica, en la que es mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país. En els dos, també mostra el seu patiment per haver de marxar d’un lloc que tant s’estima i al que vol tornar. Joan Oliver aprofita per fer una crítica del capitalisme, la societat de consum i el règim franquista, a través del tema principal i en ambdues obres.
En quant al contingut d’aquest poema, s’inicia amb uns versos acabats amb el terme “amén” (“així sigui”), probablement a causa de moltes decepcions que el poeta accepta resignadament. En les tres estrofes següents temporalitza entusiasmes i desil·lusions de la fe en la pàtria i la gent que ha deixat per, en la quarta estrofa, identificar-se amb el personatge bíblic de Job en l’estadi més miserable de rebuig i marginació (un creient, bona persona, conegut per la seva paciència davant les continues sotragades de la vida, i que no perd la seva fe, i es compara ja que al començament ell tampoc no perd l’esperança de tornar encara que tingui varies decepcions). Per això, en els dos versos següents ratifica amb ironia que prendrà el tren de vacances pagades, l’exili. En la següent estrofa constata que “la terra que va ser la nostra herència/fuig de mi” i la defineix com “una terra sense cel”, és a dir, sense esperança, sense demà. Malgrat tot, el poeta retorna en un últim, inútil i irònic intent, cec de tant desig que el retrobament sigui possible, però, ara sí, ens afirma que finalment se’n va i ho farà retrobant l’estat primigeni i salvatge dels avantpassats prehistòrics, encara de quatre grapes. En l’última estrofa pren la decisió sense retorn de saltar en la tenebrosa encesa, metàfora del patiment, que inunda l’exiliat, sense ocupar-se del patiment dels humans exiliats.
En conclusió, per la forma en que està escrit el poema, recorda a la vida plena de pujades i baixades, pel que transmet molta inseguretat. L’autor, com a Corrandes d’exili, manté l’esperança de tornar, ja que existeix una lluita per alguna cosa que estima com és la seva terra i no s’allunyarà d’ella tan fàcilment però, a diferència de l’altre poema, l’acaba perdent i es resigna a estar sempre exiliat.
WEBGRAFIA I BIBLIOGRAFIA:
http://www.slideshare.net/pucetes2/antologia-de-poesia-catalana-1006969
http://es.wikipedia.org/wiki/Pere_Quart
CÒNSUL, I.; SOLDEVILA, Ll. Antologia de poesia catalana (Editorial Proa. Les Eines)
En les dues obres va discutint el que espera que succeeixi i el que espera trobar-se quan algun dia torni a la seva terra, ja que manté l’esperança de que tot passarà, que la situació millorarà i podrà tornar de l’exili, però en aquest poema finalment la perd i es resigna a que haurà de estar-se tota la vida exiliat i no tornarà mai més a la terra “que va ser la nostra herència”.
És a dir, que els dos poemes ens parlen de la nostàlgia i l’enyorança de l’exili. Però l’autor, a Corrandes d’exili no perd l’esperança de que la situació canviï i pugui tornar a la seva estimada terra, i en canvi, en aquesta obra, tot i que l’autor es resisteix a donar-se per vençut, finalment accepta el seu destí fatal.
A diferència de Corrandes d’exili, que consta de vuit estrofes en què alterna quartetes i quintetes de versos heptasíl·labs de rima creuada en la major part i consonàntica, i que està escrit en corrandes (encara que hi hagi estrofes de cinc versos), aquest poema consta de déu estrofes i un vers independent, el 30. Es tracta de versos de fins a set versos , de mètrica diversa i sense rima regular. És per això que aquest poema no té cap musicalitat, i les corrandes en canvi sí. Però en aquest poema podem trobar, també, força encavallaments, que li donen un ritme més lent i donen importància, així, al tema principal: l’exili.
L’estil emprat per l’autor, es tracta, en els dos poemes, d’una obra escèptica i sarcàstica, en la que es mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país. En els dos, també mostra el seu patiment per haver de marxar d’un lloc que tant s’estima i al que vol tornar. Joan Oliver aprofita per fer una crítica del capitalisme, la societat de consum i el règim franquista, a través del tema principal i en ambdues obres.
En quant al contingut d’aquest poema, s’inicia amb uns versos acabats amb el terme “amén” (“així sigui”), probablement a causa de moltes decepcions que el poeta accepta resignadament. En les tres estrofes següents temporalitza entusiasmes i desil·lusions de la fe en la pàtria i la gent que ha deixat per, en la quarta estrofa, identificar-se amb el personatge bíblic de Job en l’estadi més miserable de rebuig i marginació (un creient, bona persona, conegut per la seva paciència davant les continues sotragades de la vida, i que no perd la seva fe, i es compara ja que al començament ell tampoc no perd l’esperança de tornar encara que tingui varies decepcions). Per això, en els dos versos següents ratifica amb ironia que prendrà el tren de vacances pagades, l’exili. En la següent estrofa constata que “la terra que va ser la nostra herència/fuig de mi” i la defineix com “una terra sense cel”, és a dir, sense esperança, sense demà. Malgrat tot, el poeta retorna en un últim, inútil i irònic intent, cec de tant desig que el retrobament sigui possible, però, ara sí, ens afirma que finalment se’n va i ho farà retrobant l’estat primigeni i salvatge dels avantpassats prehistòrics, encara de quatre grapes. En l’última estrofa pren la decisió sense retorn de saltar en la tenebrosa encesa, metàfora del patiment, que inunda l’exiliat, sense ocupar-se del patiment dels humans exiliats.
En conclusió, per la forma en que està escrit el poema, recorda a la vida plena de pujades i baixades, pel que transmet molta inseguretat. L’autor, com a Corrandes d’exili, manté l’esperança de tornar, ja que existeix una lluita per alguna cosa que estima com és la seva terra i no s’allunyarà d’ella tan fàcilment però, a diferència de l’altre poema, l’acaba perdent i es resigna a estar sempre exiliat.
WEBGRAFIA I BIBLIOGRAFIA:
http://www.slideshare.net/pucetes2/antologia-de-poesia-catalana-1006969
http://es.wikipedia.org/wiki/Pere_Quart
CÒNSUL, I.; SOLDEVILA, Ll. Antologia de poesia catalana (Editorial Proa. Les Eines)
El poema que més m’ha agradat ha estat el de Vacances pagades, perquè en aquest l’autor no manté l’esperança fins al final, i així reflexa una realitat de molta gent de l’època, que va haver de deixar-ho tot per exiliar-se i mai no va esperar poder tornar. És per això que és el poema més impactant. Tot i que aquest utilitza un vocabulari més difícil d’entendre, un cop entès es pot apreciar la profunditat de les seves paraules.
Corrandes 2 (Eric Berdala Hernandez)
La anterior publicació l'he redactat jo, l'Eric. Són dues corrandes que m'he inventat i, ara, us explicaré el que són les corrandes, pels que no ho sapigueu:
Una corranda és una cançó popular curta, molt sovint improvisada i generalment composta per quatre versos heptasíl·labs, amb la rima creuada. Rep diverses denominacions: cançonetes, gloses, follies, etc.
Una corranda és una cançó popular curta, molt sovint improvisada i generalment composta per quatre versos heptasíl·labs, amb la rima creuada. Rep diverses denominacions: cançonetes, gloses, follies, etc.
Eric Berdala Hernandes / 1er batxillerat / 29-9-09
Corrandes (Eric Berdala Hernandez)
A la classe de català
he de fer dues corrandes,
no se de que tractaràn
no se com acavar-les.
________________
La primera ha sigut bona,
aquesta serà l'última,
pitjor és la segona
ja ho veurem dema.
he de fer dues corrandes,
no se de que tractaràn
no se com acavar-les.
________________
La primera ha sigut bona,
aquesta serà l'última,
pitjor és la segona
ja ho veurem dema.
Eric Berdala Hernandez / 1er batxillerat / 29-9-09
diumenge, 13 de setembre del 2009
Benvinguts
Els alumnes de 1r de batxillerat de l'IES Miquel Martí i Pol de Cornellà de Llobregat comencen un nou trajecte, un nou camí per recórrer. Durant aquest curs, els nostres estimats trobadors escriuran les seves corrandes i n'aprendran d'altres escriptors de casa nostra.
De moment, us deixem amb la primera corranda que hem après: Corrandes d'exili de Pere Quart cantada per Lluís Llach i coreografiada per l'Esbart Dansaire de Granollers.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
