El llibre de les besties (de esquerra a dreta : Jaime , Ramón , Rubén , Yousef)

"El compte Guifré el pilós

Temps era temps la nostra terra
era un cami de mal passar.
Homes armats hi feien guerra.
Enlloc no hi havia pa.
A l’un costat, gent de Mahoma.
A l’altre cap, guerrers d’ulls blaus.
El qui és al mig el mal entoma.
Ningú no fa mai les paus!

Fort i valent, amb la barba cerrada
i un bell escut tot d’or,
el bon Guifré ha arribat a l’albada
i ens dón per bandera la sag del seu cor.

D’Urgell, Conflent i Barcelona,
dels Pirineus i Montserrat,
de la Cerdanya i de Girona
n’ha fet el més gran comtat.
Era ferotge però somreia,
era pelut però gloriós.
era un cabdill de bona jeia
el comte Guifré el Pilós.

Fort i valent, amb la barba cerranda..."


Eric Berdala, Cristian Villón, Miquel Gimenez, Eric Albarral i Hector Martín

Curial e Güelfa

Nosaltres hem escollit la novel•la Curial e Güelfa, una de les obres més importants del gènere de novel•la cavalleresca en català, perquè ens va cridar l’atenció que aquesta novel•la fos anònima i, a més, el seu contigut que també ens atreia.

Jo, Juan Curial, he fugit de casa i m’aniré a la del marquès de Jesus Montferrat que em criarà i em donarà feina a casa seva.

M’he enamorat de la germana del marquès, la Juliana Güelfa, i cada cop la tinc més a prop gracies al seu home de confiança, Álex Melcior de Pando, que l’està aconsellant de casar-se amb mi.

La Juliana té dos ancians que l’acompanyen, se senten gelosos de mi, i estan tramant un pla per fer enfadar al marquès, però no ho han aconseguit.

He passat moltes aventures des de que soc aquí, viatges que mai oblidaré, però ha valgut la pena. El rei i la reina van demanar a la meva estimada que es casés amb mi, ella va acceptar molt joiosament.

El rei, molt generós, ens va donar el principat d’Aurenja i a partir de llavors vam estar setmanes de festa celebrant el nostre amor i al acabar vam tornar amb el marquès i la marquesa, juntament amb Álex Melcior de Pando a Montferrat.

Per: Juan Villazán, Álex Pérez, Jesús Montero y Julián Camilo.

Una historieta basada en Tirant Lo Blanc:

Hem escollit aquest llibre, sincerament per que ens trobàvem una miqueta escasses d’imaginació, i ens ha semblat fàcil i divertit utilitzar l’idea del llibres de cavalleries, agafant el nostre Tirant com a referència, però dotant-li la volta i parodiant una mica el món màgic dels cavallers.

Aquí, estimats lectors, no trobareu pas cap princeseta bleda que demani ser rescatada, el nostre petit relat de cavalleries, canvia la visió comuna d’un dolent, un heroi i la víctima, però deixem estar tants formalismes, i comencem a explicar el que realment en interessa, l’historia de com Cristina la dels tirabuixons d’or i Núria de les ulleres màgiques van rescatar al Princep Albo de les mas de la bruixa Verónica.

El dia va néixer entre cants d’ocell i cabrioles d’esquirols trapelles, a la cambra del príncep Albo, que dormia tranquil·lament entre llençols rebregats, i cartes d’admiradores tirades per terra, va semblar esclatar la xemeneia, on les ultimes cendres lluitaven per mantenir la vida, va aparèixer la Bruixa Verónica enfurismada, cridant i fent un gran rebombori, intentant despertar d’aquell plàcid son al Princep. Aquest, desprès d’unes quantes sacsejades, queixes i el brutal atac per part de la bruixa, de destapar-lo, fent que els peus li quedessin freds, va despertar-se entre petits grunys de fúria per no poder seguir dormint. La bruixa va cridar altre cop d’una forma tant ràpida que nomes el nostre Albo va entendre les seves paraules, el cas, es que ell va respondre un fort no, i abans de que ell pogués agafar s’as armes i lluitar com el valent heroi que se suposava que era, Verònica el va prendre con un sac de patates sobre l’espatlla, i entre els crits de terror del Princep , va tornar a desaparèixer per la xemeneia.

Les princeses Cristina i Núria es dirigien cap a la cambra del seu germà Princep, per poder fer possible el gran fet de despertar-lo, aconseguir que es rentés i vestís, i més tard poder anar a veure a sa mare, reina de tot el regne de Cornellà del Llostengat, reialme de dragos i fades, de princeses, prínceps, bruixes i bruixots. Però al remoure el llençols, mirar sota el llit, al bany i a l’interior de l’armari i no trobar al Princep dormint-hi, es van espantar, no eren ni les 12 del matí, era del tot impossible que el seu germà estigues despert! Van córrer a avisar a la seva mare, però segons van informar-les havia marxat a un balneari per desfer-se del estrés de portar la corona sobre el cap, i com que es trobaven en temporada baixa de conflictes i problemes, va decidir marxar i deixar els seus tres descendents al seu càrrec uns dies. Les dues dames, espantades i preocupades van córrer cap a l’exterior, coneixent qui seria el causant del segrest de son germà. Ja que una forta enemistat amb un bruixa que vivia en un casa propera sempre acabava discutint amb ell. Desprès de pujar unes terribles i altes escales arriaren a la cambra de la Bruixa Verònica i des de fora s’escoltaven els plors i supliques de son germà, espantades van tirar al porta a terra amb un cop sec de tacó, i van trobar el terrible espectacle, o més ben dit vergonyós del Princep lligat a una cadira, obligat a menjar verdures i carn. Al sofà, seia sa mare que contemplava indignada com son fill només volia cruspir pastissos, però nio carn, ni peix, ni fruita ni verdura i com amb encanteris la desesperada bruixa Verònica intentava fer-lo menjar quelcom que no xocolata!
Les princeses Cris i Núria, només van poder riure i demanar-li un lloc al sofà a sa mare, per mirar com Albo menjava un petit tros de carn.




Núria Celma, Cristina López, Verònica Coca i Alba Garcia.

Narcís Oller- La Bogeria

Puigcerdà, 1898.

“Avui, fent dissabte, m’he trobat unes velles anotacions. Són de poc després de que, juntament amb Sardà, anés a l’enterrament de Pere Nanot Renard, un home amb qui havia tingut problemes d’herència. Quan vaig guanyar-li el judici (que vam batejar com el Plet del boig), l’home va acabar en un manicomi. Encara recordo amb amargor quan em van avisar, poc després, de que s’havia suïcidat. No puc justificar aquella sensació de culpabilitat, ja que, al cap i a la fi, era boig, i no m’havia de sorprendre que hagués fet aquella bogeria. Però, no sé per què, el seu enterrament em va afectar molt. Em van venir remordiments per haver-me burlat d’ell. Potser jo podria haver intervingut en la seva bogeria? Abans d’aquell moment ho hagués negat rotundament, basant-me en el determinisme fatalista, que parla de que el nostre destí ve determinat per l’herència, i m’hagués convençut que qualsevol relació amb la seva mort era casualitat, és a dir, que jo no en tenia cap culpa. Però a partir d’aquella experiència em vaig començar a plantejar si realment havia estat casualitat que es suïcidés poc després de que jo aconseguís que el tanquessin al manicomi. I si les teories no fossin tan certes com semblaven? I si la societat i la seva manera de marginar les persones o burlar-se d’elles hi tenen molt a veure? Em sembla que començo a dubtar de la innocència dels que hem tractat sense respecte als que nosaltres mateixos havíem titllat de bojos. Ara sento la necessitat de mostrar a la societat les meves reflexions, per tal de que coneguin la meva visió i que no creguin que el que fan està lliure de conseqüències. Així que escriuré una novel·la que tracti la bogeria, però també quina és la posició de la societat davant d’aquesta enfermetat, tot reflexionant sobre les idees naturalistes.”

Hem escollit tractar l’experiència que va dur Narcís Oller a escriure la bogeria perquè és el llibre que acabem de llegir i ens ha semblat interessant tractar la relació entre el que conta el llibre i la vida de l’autor, ja que és una història versemblant i no només una invenció de l’autor.

Natàlia Bel, Celia Cárdenas, Laïla El Kheshen, Cristina Méndez.

El llegendari Comte Arnau

He escollit aquest personatge de la literatura catalana perque a mi m'encanta les peripècies d'aquest valerós caballer i com son narrades les seves aventures extraordinaries. sobretot m'agarda perquè es reflexen uns conceptes que avui dia es donen per perduts.

El llegendari Comte Arnau

Albert Garcia Valentí

Fantasmes de Venècia

HISTÒRIA

Eren les vacances d’un 15 de Juny, la Sandra passejava pels canals de Venècia amb la góndola de seu pare. Ella era una noia d’allò més alegre i riallera… encara que no es deixava prendre el pél per ningú, ja que la vida li havia ensenyat a mostrar la seva part més dura, amb més mal geni i amb més ira.

Desprès d’aquest llarg passeig, la Sandra es dirigia a casa del seu pare.

De sobte va notar la presència d’algú…eren dos homes encaputxats i vestits de negres que la perseguien. Estava molt espantada, no sabia si còrrer o conitnuar amb el mateix ritme. Va optar per còrrer, però els encaputxats tambè ho van fer, la van atrapar. Desprès…es va fer el silenci entre els crits de la Sandra, ja que la mort li va arribar, però aixó no va permetre que els seus esperits, plens de virtuts i defectes, sortissin del cos.

PER QUÈ HEM ESCOLLIT AQUEST LLIBRE?

Hem escollit aquest tema, perquè el llibre dels “Fantasmes de Venècia” ens va agradar moltíssim quan el vam llegir obligatoriament a 2n d’ESO.

És força curtet, però el contingut és molt intès i complet.

La trama era molt interessant i intrigant...

I com teniem un bon record d’aquesta novel·la és per això que l’hem escollit.

Sandra, Idaira, Rebeca, Silvia, Cora i Laura.