He decidit d'anar-me'n per sempre.
Amén.
L'endemà tornaré
perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.
Però me'n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.
L'endemà passat l'altre tornaré,
colom de raça missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.
Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseït fins del meu somni,
Job d'escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjança.
Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d'amor dissolts en la vergonya.
Oh terra sense cel!
Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.
Demà me'n vaig
-no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me'n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.
Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.
Pere Quart (Joan Oliver)
Aquest poema es titula Vacances pagades i fou escrit l’any 1959. Com Corrandes d’exili , el seu autor és Joan Oliver (amb el pseudònim de Pere Quart). I probablement, també va ser escrit durant la postguerra, ja que l’autor torna a tractar de l’exili. Pertany a l’època del noucentisme.
En les dues obres va discutint el que espera que succeeixi i el que espera trobar-se quan algun dia torni a la seva terra, ja que manté l’esperança de que tot passarà, que la situació millorarà i podrà tornar de l’exili, però en aquest poema finalment la perd i es resigna a que haurà de estar-se tota la vida exiliat i no tornarà mai més a la terra “que va ser la nostra herència”.
És a dir, que els dos poemes ens parlen de la nostàlgia i l’enyorança de l’exili. Però l’autor, a Corrandes d’exili no perd l’esperança de que la situació canviï i pugui tornar a la seva estimada terra, i en canvi, en aquesta obra, tot i que l’autor es resisteix a donar-se per vençut, finalment accepta el seu destí fatal.
A diferència de Corrandes d’exili, que consta de vuit estrofes en què alterna quartetes i quintetes de versos heptasíl·labs de rima creuada en la major part i consonàntica, i que està escrit en corrandes (encara que hi hagi estrofes de cinc versos), aquest poema consta de déu estrofes i un vers independent, el 30. Es tracta de versos de fins a set versos , de mètrica diversa i sense rima regular. És per això que aquest poema no té cap musicalitat, i les corrandes en canvi sí. Però en aquest poema podem trobar, també, força encavallaments, que li donen un ritme més lent i donen importància, així, al tema principal: l’exili.
L’estil emprat per l’autor, es tracta, en els dos poemes, d’una obra escèptica i sarcàstica, en la que es mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país. En els dos, també mostra el seu patiment per haver de marxar d’un lloc que tant s’estima i al que vol tornar. Joan Oliver aprofita per fer una crítica del capitalisme, la societat de consum i el règim franquista, a través del tema principal i en ambdues obres.
En quant al contingut d’aquest poema, s’inicia amb uns versos acabats amb el terme “amén” (“així sigui”), probablement a causa de moltes decepcions que el poeta accepta resignadament. En les tres estrofes següents temporalitza entusiasmes i desil·lusions de la fe en la pàtria i la gent que ha deixat per, en la quarta estrofa, identificar-se amb el personatge bíblic de Job en l’estadi més miserable de rebuig i marginació (un creient, bona persona, conegut per la seva paciència davant les continues sotragades de la vida, i que no perd la seva fe, i es compara ja que al començament ell tampoc no perd l’esperança de tornar encara que tingui varies decepcions). Per això, en els dos versos següents ratifica amb ironia que prendrà el tren de vacances pagades, l’exili. En la següent estrofa constata que “la terra que va ser la nostra herència/fuig de mi” i la defineix com “una terra sense cel”, és a dir, sense esperança, sense demà. Malgrat tot, el poeta retorna en un últim, inútil i irònic intent, cec de tant desig que el retrobament sigui possible, però, ara sí, ens afirma que finalment se’n va i ho farà retrobant l’estat primigeni i salvatge dels avantpassats prehistòrics, encara de quatre grapes. En l’última estrofa pren la decisió sense retorn de saltar en la tenebrosa encesa, metàfora del patiment, que inunda l’exiliat, sense ocupar-se del patiment dels humans exiliats.
En conclusió, per la forma en que està escrit el poema, recorda a la vida plena de pujades i baixades, pel que transmet molta inseguretat. L’autor, com a Corrandes d’exili, manté l’esperança de tornar, ja que existeix una lluita per alguna cosa que estima com és la seva terra i no s’allunyarà d’ella tan fàcilment però, a diferència de l’altre poema, l’acaba perdent i es resigna a estar sempre exiliat.
WEBGRAFIA I BIBLIOGRAFIA:
http://www.slideshare.net/pucetes2/antologia-de-poesia-catalana-1006969
http://es.wikipedia.org/wiki/Pere_Quart
CÒNSUL, I.; SOLDEVILA, Ll. Antologia de poesia catalana (Editorial Proa. Les Eines)
En les dues obres va discutint el que espera que succeeixi i el que espera trobar-se quan algun dia torni a la seva terra, ja que manté l’esperança de que tot passarà, que la situació millorarà i podrà tornar de l’exili, però en aquest poema finalment la perd i es resigna a que haurà de estar-se tota la vida exiliat i no tornarà mai més a la terra “que va ser la nostra herència”.
És a dir, que els dos poemes ens parlen de la nostàlgia i l’enyorança de l’exili. Però l’autor, a Corrandes d’exili no perd l’esperança de que la situació canviï i pugui tornar a la seva estimada terra, i en canvi, en aquesta obra, tot i que l’autor es resisteix a donar-se per vençut, finalment accepta el seu destí fatal.
A diferència de Corrandes d’exili, que consta de vuit estrofes en què alterna quartetes i quintetes de versos heptasíl·labs de rima creuada en la major part i consonàntica, i que està escrit en corrandes (encara que hi hagi estrofes de cinc versos), aquest poema consta de déu estrofes i un vers independent, el 30. Es tracta de versos de fins a set versos , de mètrica diversa i sense rima regular. És per això que aquest poema no té cap musicalitat, i les corrandes en canvi sí. Però en aquest poema podem trobar, també, força encavallaments, que li donen un ritme més lent i donen importància, així, al tema principal: l’exili.
L’estil emprat per l’autor, es tracta, en els dos poemes, d’una obra escèptica i sarcàstica, en la que es mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país. En els dos, també mostra el seu patiment per haver de marxar d’un lloc que tant s’estima i al que vol tornar. Joan Oliver aprofita per fer una crítica del capitalisme, la societat de consum i el règim franquista, a través del tema principal i en ambdues obres.
En quant al contingut d’aquest poema, s’inicia amb uns versos acabats amb el terme “amén” (“així sigui”), probablement a causa de moltes decepcions que el poeta accepta resignadament. En les tres estrofes següents temporalitza entusiasmes i desil·lusions de la fe en la pàtria i la gent que ha deixat per, en la quarta estrofa, identificar-se amb el personatge bíblic de Job en l’estadi més miserable de rebuig i marginació (un creient, bona persona, conegut per la seva paciència davant les continues sotragades de la vida, i que no perd la seva fe, i es compara ja que al començament ell tampoc no perd l’esperança de tornar encara que tingui varies decepcions). Per això, en els dos versos següents ratifica amb ironia que prendrà el tren de vacances pagades, l’exili. En la següent estrofa constata que “la terra que va ser la nostra herència/fuig de mi” i la defineix com “una terra sense cel”, és a dir, sense esperança, sense demà. Malgrat tot, el poeta retorna en un últim, inútil i irònic intent, cec de tant desig que el retrobament sigui possible, però, ara sí, ens afirma que finalment se’n va i ho farà retrobant l’estat primigeni i salvatge dels avantpassats prehistòrics, encara de quatre grapes. En l’última estrofa pren la decisió sense retorn de saltar en la tenebrosa encesa, metàfora del patiment, que inunda l’exiliat, sense ocupar-se del patiment dels humans exiliats.
En conclusió, per la forma en que està escrit el poema, recorda a la vida plena de pujades i baixades, pel que transmet molta inseguretat. L’autor, com a Corrandes d’exili, manté l’esperança de tornar, ja que existeix una lluita per alguna cosa que estima com és la seva terra i no s’allunyarà d’ella tan fàcilment però, a diferència de l’altre poema, l’acaba perdent i es resigna a estar sempre exiliat.
WEBGRAFIA I BIBLIOGRAFIA:
http://www.slideshare.net/pucetes2/antologia-de-poesia-catalana-1006969
http://es.wikipedia.org/wiki/Pere_Quart
CÒNSUL, I.; SOLDEVILA, Ll. Antologia de poesia catalana (Editorial Proa. Les Eines)
El poema que més m’ha agradat ha estat el de Vacances pagades, perquè en aquest l’autor no manté l’esperança fins al final, i així reflexa una realitat de molta gent de l’època, que va haver de deixar-ho tot per exiliar-se i mai no va esperar poder tornar. És per això que és el poema més impactant. Tot i que aquest utilitza un vocabulari més difícil d’entendre, un cop entès es pot apreciar la profunditat de les seves paraules.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina